A good teacher never stops learning!: 2008

dijous, 28 de febrer de 2008

Política ficció

Camí al desencantament...

Wikipedia : Un polític és un individu que es dedica a activitats polítiques; és a dir a tot el que representa l'assoliment, el manteniment i la gestió del poder en institucions o àmbits públics. Habitualment, és un membre formalment reconegut i actiu d'un govern, o una persona que exerceix influència sobre la manera com una societat és regida, per mitjà de coneixement sobre les dinàmiques socials i l'exercici del poder. Això inclou a les persones que ostenten càrrecs amb poder de decisió en el govern, i a aquelles que busquen obtenir tals posicions, mitjançant eleccions o per designació o nomenament, o a través d’una revolució, cop d'estat, frau electoral o altres mitjans.

Un càrrec de confiança és una plaça laboral que cobreix un polític; aquest supleix els dèficits del càrrec electe, no figura a cap llista electoral i ha estat elegit per elecció directa segons es dictamini dins la disciplina de partit. Per tant, no ha passat cap prova que avali l’aptitud de l’individu per desenvolupar la seva tasca. El seu contracte és temporal subjecte als canvis polítics.


I la confiança en els polítics i els càrrecs de confiança? Home, es podria definir de moltes maneres:

La vena que porten als ulls alguns electors i que no deixa veure el joc brut o la fe cega que canvia les divinitats per uns personatges que mouen les cordes o el passotisme instaurat que fa que qui calli atorgui o senzillament el ja no puc més...

Poc a poc vaig deixant enrera la il·lusió de votar amb convenciment per donar pas al “no-ho-sé”, i aquest corrent que se m’arrossega està traïnt el profund convenciment, que ara ja és pura falàcia, de que votar porta a la democràcia. Qué?! Però que dius! Si més que votar el que fas és triar qui creus que pot fer una mica més bé la feina d’entre un grup on tots ho fan cada vegada pitjor...



Els nostre polítics juguen a la política ficció; si! L’actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat, desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població. Aquesta si que és la veritable política que es respira últimament, els cops efectistes en debats pobres, que al dia següent porten als experts a intentar extreure’n el suc. És com aquell qui intenta passar un plàtan per la liquadora i veu que més de la meitat de la fruita queda enganxada a dins la màquina... Discutir o debatre sobre política ficció és en si mateix ciència ficció i per tant només pot conduir a galàxies llunyanyes.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Chaplin

Cuando Chaplin aparece en la pantalla parece que desafiase al mundo, al igual que lo hizo Petrarca cuando dijo que le entendiera quien pudiera, puesto que el ya se entendía. Chaplin, a pesar de los años, no ha dejado de seducir a las generaciones con su rebeldía mágica, su talento arrollador, sus ojos, su bastón… El público sucumbe a su espíritu fuerte, su integridad y su tenacidad. Primero los cortometrajes del mítico Charlot y luego sus otras obras maestras: Tiempos modernos, El gran dictador, La quimera del oro, Candilejas, El chico... En su primer cortometraje el público consideró que era un cómico de primera fila. El inolvidable maestro del séptimo arte cautivó a todos con sus más de 80 películas y en 1951 se le concedió el Premio Internacional de la Paz. Este personaje, actor, director, guionista, productor y compositor, convirtió el cine en la forma artística del siglo XX y supo, en todo momento, moverse con auténtica maestría.


El gran dictador es una comedia comprometida que repasa un episodio de la historia contemporánea alemana: el nacionalsocialismo. Esta tragicomedia se desarrolla en Tomenia y, en su mayor parte, en un ghetto judío de Osterlich, país invadido por los Tomenios.

Un barbero judío sufre la persecución de las Tropas de Asalto del dictador Astolfo Hynkel, que ha iniciado una campaña antisemita con el fin de distraer la atención del pueblo Tomenio de sus problemas económicos.
El barbero es sospechoso de albergar en su casa a Schultz, un ex mariscal de Hynkel, que por su amistad con el barbero decide apoyar la causa judía. Las tropas los capturan a ambos y son deportados a un campo de concentración del cual finalmente escapan disfrazados con uniformes del ejército.

Antes de tomar Osterlich, Hynkel sufre un accidente en una cacería y es confundido con el barbero y éste tomado por Hynkel. Apartir de ahí, el barbero decide cambiar el mundo.

Esta contundente cinta posee una excelente ambientación y reparto y, sobre todo, destaca por su minuciosidad y sugerencia en todos los detalles.


La historia empieza con una advertencia al espectador: "Cualquier semejanza entre Hynkel, el dictador, y el barbero, es pura coincidencia". Pero la sutileza de Chaplin alcanza los límites insospechados cuando, por ejemplo, presenta a Astolfo Hynkel, La Venus de Hoy, El Pensador de Mañana y el dictador Napoloni que vive en Romia. Ya se sabe, cualquier semejanza con la realidad... Como es de esperar en una película de Chaplin, lo mejor radica en el hiperdesarrollado sentido del humor del largometraje. El espectador tiene la oportunidad de contemplar al mismísimo Mariscal Herring que, a pesar de su obesidad, se aprieta el cinturón en solidaridad con el pueblo, a Garbitsch (basura, en inglés) mano derecha de Hynkel, o ver como al dictador, después de jugar, le explota en la barriga el inmenso globo con el mapa mundi, los micrófonos que se estremecen ante el estrepitoso discurso de Hynkel, que habla un alemán estridente, u oir como Tomenia necesita conseguir un préstamo de un acaudalado judío llamado Einstein.

Charles Spencer Chaplin no es un hombre de moda, quizá porque murió en 1977, pero es mucho más que eso: es un clásico y una estrella en su género como pocas han brillado.


Barcelona, mayo de 1994


dimarts, 26 de febrer de 2008

¿UN FUTURO CON BUITRES?

He decidit recuperar aquest escrit que vaig fer a la FTI l'any 1994 i que m'ha portat a reflexionar i arribar a la conclusió de que... els temps no han canviat gaire!



La ecología de la ciudad moderna pone en peligro a toda especie de costumbres placenteras. De ahí que, dentro de algunos decenios tal vez no haya ningún elefante, ni ballena, ni rinoceronte, ni oso, ni pingüino. Lo único seguro es que habrá buitres: su capacidad de adaptación y recuperación parece no tener límites. El buitre no es un asesino. Ni siquiera un ladrón de cadáveres. Es, en todo caso, el encargado de hacer el trabajo sucio: regular que se cumpla lo mejor posible el ciclo programado por la naturaleza, el "todo por el poder". En la sociedad moderna se estimula la obsesión por la búsqueda de dinero, confort, éxito y, sobre todo, el ideal de perfección. Esta competitividad fomentada con el fin de mantenerse a flote ya se arrastra de generaciones anteriores y forma parte de una civilización en la que el virus de la corrupción se propaga indiscriminadamente en todos los ámbitos, y, dicho sea de paso, no ayuda en nada a superar la maldita crisis. Lo más gracioso es que no hay alternativa alguna que permita romper con este modelo de sociedad porque se ha llegado a un extremo fatal.

Pero,!A lo hecho pecho! La crisis económica es el único patrimonio del que dispone, hoy por hoy, el heredero del desarrollo y con ella llegó el paro y la escasez de viviendas !Hay demasiada gente y muy poco para elegir! En medio de tanto desarrollo, el despido masivo debido al incontenible avance de la robotización y la hiperinformática es un peligro inminente. Estudiar durante cinco o seis años y después enfrentarse a esta cruda realidad no es, precisamente, la mayor aspiración del joven universitario; la cenicienta del mercado laboral. Si bien es cierto que alguno se salva de la quema del INEM con mayor facilidad que otros, esta generación, a la que le toca el relevo en el poder, tiene que afrontar hoy en día, uno de los fantasmas más terribles, el desempleo. De este modo queda categóricamente desmentido el mito que parte de la base que la enseñanza garantiza la salida profesional y se habla de la universidad como de una fábrica de parados.

¿Se hallará el heredero del futuro sumido en la duda, la incertidumbre y la inseguridad? Lejos de eso, se sabe lo que se quiere, desde que se nace se enseña a consumir, fumar Marlboro y vestir Levis, y también se aprende que dormir seguro en el hogar paterno, donde, además, se vive cómodamente hasta los 35 a expensas de papá y mamá que pagan las cuentas, es lo mejor que puede sucederle a cualquier joven de esta generación. Llegados a este punto, no es raro que el sociólogo Manuel Martín Serrano afirme que "la familia es un colchón que mantiene a miles de parados jóvenes". Lo malo es que ni siquiera la especie que se halla totalmente protegida está a salvo de furtivos, cazadores y especuladores. Se vive una carrera contra el reloj, para llegar a salvar a la generación del desencanto. En este mundo ya no hay lugar para la propia creación, ni el ocio y tampoco para las divagaciones que, al fin y al cabo, es lo que debería importar para que uno llegue a sentirse realizado. De modo que, cuando se sale del cascarón prevalece la solución individual frente a los intereses generales; sino se sigue adelante se corre el peligro de quedarse tirado por el camino y de que nadie acuda en auxilio. Hay que buscarse la vida para encontrar un puesto de trabajo, estudiar la carrera que a uno le apetece, prepararse bien, emanciparse, vivir con pareja... y, en definitiva, lograr llegar hasta donde se alcanza en sueños. Se debe proteger al buitre y salvarlo de su extinción para mantener el equilibrio y la salud de la naturaleza. Ya se sabe, se trata de todo ese asunto del "poder" y de llegar a conservarlo.

Pero, ¿No se está exagerando? Ahora se vive para trabajar en vez de trabajar para vivir. El empeño por lograr metas y aspiraciones exorbitantes imposibilita el descanso y pone en peligro la salud y la calidad de vida ¿Tal vez se duda de ello? Solo cabe ir y preguntar a los médicos para que se corrobore el hecho. Se produce una desintegración a cámara lenta: Ya no hay valores ni promesas ni objetivos. Ante el fraude y el desencanto reinantes, todo el que aguarda el relevo se encoge de hombros y se lava las manos. Si acaso ya se preocupará cuando emprenda la tarea de cambiar el mundo. El que es osado no solamente da la espalda, sino que se hunde en el pasotismo, la droga, la superficialidad y el sexo sin amor. Su forma de quejarse es aliarse con todos aquellos valores contra los cuales otros, los que ahora se hallan en el poder, lucharon en el "glorioso" Mayo del 68. La cifra del desencanto y el nulo compromiso habla por sí sola: un 40% de los jóvenes afirma no interesarse en absoluto por la política y un 30% muestra escaso interés. Todo eso muestra una marcada desconfianza hacia los políticos, la Europa unida, la democracia y el Estado de bienestar. Ya nadie se cree estas supercherías ¿No ha oído hablar del techo de cristal que impide ascender? Si se quiere romperlo se debe poner a prueba el coraje, las ganas y las aptitudes que uno posee ¿No es cierto que la indiferencia está fuera de lugar y que pasa por ser el mayor basurero que existe? A fin de cuentas el enemigo de los elefantes, las ballenas, los rinocerontes, los osos y los pingüinos está y los acecha. Pese a ello, el animal que, como ellos, es individualista de vocación, aun cuando lo encierran en el zoológico, conserva su sonrisa irónica y su mirada socarrona con la esperanza de que algún día llegará a ser libre.

Parece ser que lo peor del momento ha pasado, se ha tocado fondo y ya se observan signos de recuperación. Lo cierto es que este proceso no va a ser ni espectacular ni rápido; lo único seguro respecto a una crisis es que se acaba saliendo de ella. Salvar a la generación que viene es una responsabilidad histórica ineludible. Si no se quiere dar un penoso espectáculo hay que ponerse manos a la obra, aun a riesgo de que la especie de costumbres placenteras acabe por convertirse en un buitre. Para cuando la recuperación llegue, hay que estar dispuesto a competir una vez más. Es cierto que se atraviesa un momento difícil, pero llegar a despuntar es sólo cuestión de voluntad.





Barcelona, Mayo de 1994

diumenge, 24 de febrer de 2008

Das kommt mir “Deutsch” vor...

Com es prejutja als alemanys? M'imagino que qui desconeix aquest poble pensa en el Nacionalsocialisme, la cervesa, els frankfurt, la gent rossa d'ulls blaus, el fred, la Oktoberfest...

De fet he trobat una definició d'alemany per Internet que resumeix el clixé:
Alemán: rechoncho rubio con barba que sostiene una cerveza en una mano y en la otra, una salchicha, ambas de enormes dimensiones.


La“ignorància és molt atrevida”! Alemanya és un país de magnífics paisatges, des de la feréstega costa del mar del nord a la verdor i frondositat de la Selva Negra i l'encant de les casetes fetes amb fusta dels pobles de Baden-Würtenberg. I la gent?


Doncs encara recordo quan tres estudiants catalanes van aterrar a Colònia per primera vegada. Anàvem a estudiar un curs com a becàries ERASMUS i la tant ineficient burocràcia encara no havia estat capaç de trobar-nos allotjament durant el curs. Les primeres quatre nits vam dormir a l'alberg de Deutz, però no ens hi podíem quedar més dies. L'Ulrich, un conegut d'uns coneguts d'una de les noies, havia fet tots els possibles per trobar-nos uns habitació, però “en vista de l'èxit?” va decidir deixar-nos les claus de casa seva perquè segur que allà hi estaríem més bé que dormint a sota un pont del Rhin... Ell no hi seria durant quatre dies però marxava amb la promesa de trobar-nos un allotjament més definitiu.


Un paio que feia quatre dies que coneixíem ens deixava las claus de casa seva perquè entréssim i sortíssim quan volguéssim i no haguéssim de dormir qui sap on? Certament, m'agradaria veure quantes persones aquí haguessin estat capaces d'oferir-nos casa seva. D'acord que no fèiem pinta ni de terroristes, ni de lladres, ni de golfes... però, tot i així, mirat fredament va córrer un risc.


L'Ulrich és un d'aquells amics que amb el pas del temps no s'han deixat perdre i que cada vegada que ens retrobem encara té coses per ensenyar-me...


I la fredor dels alemanys?


Un cas encara més curiós és el d'en Thomas, un noi que feia el servei de prestació substitutòria al Goethe Institut d'un poblet anomenat Schwäbisch-Hall. Quan hi vaig arribar la primera vegada, tenia la certesa que havia arribat a la Alemanya “profunda”, un lloc on només hi regna la tranquil·litat i la gent es deixa portar pel corrent de la calma... En Thomas em va descobrir la cara afable i alegre d'Alemanya i vaig tenir el plaer de descobrir un magnífic país agafada de les mans d'un Alemany que mig parlava i entenia i fins i tot llegia en català. Els dies que ens portava de pícnic i als museus i les ciutats, per no parlar del gran coneixement cultural, polític i sobretot literari que té del nostre país... Tant és així que la seva parella ha acabat sent una noia Canària ;-o)


Amb el Thomas feia tretze anys que no ens havíem vist, però quan aquest estiu vaig decidir fer un viatge a Alemanya i vaig escriure-li un mail explicant-li que hi anava a passar uns dies em va convidar i rebre a casa seva com si fes 5 minuts que ens havíem vist.


Basant-me en el que he viscut Alemanya puc dir que seria molt agosarat per part meva definir-los en poques paraules però, en tot cas, les paraules que em venen al cap quan penso en aquest poble són amabilitat, alegria, honestedat, amistat, compromís, intel·ligència, gran cultura... Entre totes les coses, els admiro per la seva mentalitat pràctica, en cada cas i cada moment són capaços de destriar el gra de la palla per servir als seus objectius i per això sempre fan i arriben al que es proposen i no es permeten perdre's a mig camí entre mil excuses tontes. També és un gran encert la seva sinceritat, encara que hi ha individus que no la valorin, en general la sinceritat és sempre una qualitat que cal agrair, perquè sempre ofereix la veritable cara de les coses i no permet que ens perdem en maniobres estranyes que intenten despistar els sentits ni en subtileses malintencionades.


És curiós però en Alemany per dir que alguna cosa “sona a Xinès” diuen “Das kommt mir “Spanisch” vor...

dijous, 21 de febrer de 2008

Més que cuina

Una amiga meva que estudia psicologia em va explicar que en els moments difícils és quan la nostra creativitat més aflora. En temps de guerra, per exemple, la gent se les ingenien amb més creativitat que mai per sortir endavant malgrat les dificultats. No és que el meu cas fos tan greu, tan sols es tractava d'aclaparament mental i una mica de pressió, però almenys és una explicació a aquest atac sobtat de filosofia barata.




Amics meus, la creativitat dels Ferran Adrià i Arzak d'aquest món ha passat de ser un bé escàs a una constant adjacent a qualsevol dels nostres moviments. Aquí tots som cuiners creatius; cuiners d'un quadre, cuiners d'un llibre, cuiners de la nostra llar, cuiners de les nostres obstinacions i fins i tot cuiners de les finances.


Si el cap demana que els costos del traspàs del negoci vagin imputats a aquesta UNITAT i que a més malgrat l'enorme càrrega de costos obtingui beneficis, doncs el laboratori financer s'engega perquè així sigui. La paella de disseny s'encarrega del plat base, carregant i abonant comptes tallats a cercles i treballades en un oli balsàmic que ofega els sentits. El jaç de pasta fullada a força de deure i haver es treballa amb amor suprem amb el vell corró; són els millors. La batedora munta la nata de pèrdues i guanys i la màniga pastissera crea uns rínxols multicolors que emborratxen els nostres ulls. Comencen a aparèixer els homes del sifó, que reguen amb una escuma d'ingressos extraordinaris la crema dolça dels ingressos operacionals i tot adornat amb un fil de caramel amb gust de partida compensatòria. De segon toca un mar d'actiu i una muntanya de passiu. Passem per la peixateria i recollim uns quantes llicències, concessions, patents i actius fixos, però no hem d'oblidar-nos del suculent intangible amb els seus més i els seus menys en participacions per a regar-los a la cassola amb un escumós circulant de collita noble i comptes per cobrar. I a la botiga de verdures els sentits s'emborratxen amb les crudités de capital, reserves i provisions. Compensem el mar amb aquesta muntanya tan apetitosa, primer uns cabdells de fons propis daurats i cruixents a l'instant i després una capa espumosa però molt fina de creditors.


A casa, la cocota es cobreix amb una deliciosa capa de salsa de fruites de la passió i s'assaona la raó amb una mica d'alegria per a ofegar lentament aquesta delícia, un jaç d'obstinació i forces i un toc generós d'amor. L'au es rega amb salsa lleugera de suor i llàgrimes i s'adoba amb una mica de lletres rudes. Però les postres són el millor; després d'un segon amb tocs avinagrats arriba la coronació de l'èxit; una aurèola de dolçor per als sentits. Tartaletes farcides de crema d'esperança i perdó amb fruits de penediment finament triturats perquè el paladar no sofreixi i finalment un caramel de respir, sol i vida.


L'artista reprèn la seva obra mestra amb un entrant en una combinació de do, re, sol, si en la quarta vuitena, aguda i dolça; àvida d'alegria i vida, malgrat l'obstinació de la segona vuitena per cobrir l'ambient de tristesa i decadència. És una lluita sense igual; el primer plat deixa que la mà dreta en clau de sol comenci amb unes discretes negres i l'esquerra en clau de fa en la seva obstinació pusil·lànime entona ja les corxeres i després una blanca amenaçadora; recorda't estic aquí i mentre tu respires a força de semicorxeres jo t'ataco amb una de quatre temps. Però SOL ni s'immuta i segueix a la seva, ara són les fuses una vuitena més amunt do, mi, do, mi, fa sostingut i Fa amb un do, do, do, do. I la lluita impregna la simfonia i l'artista deixa que les seves mans discuteixin fins que esgotant les seves forces, SOL i FA desisteixen; fi del segon plat. Arriba l'harmonia, s'acosta la pau i l'èxtasi s'apodera de l'obra. Ara el mariner navega a la deriva i lluny a l'infinit s'albiren les postres. I el bandoler desapareix i la princesa amb llavis de maduixa abraça l'amor amb la cullereta.


Desitjo que la creativitat enteli els nostres instints i els nostres plats, que la humanitat lluiti pels àpats deliciosos d'ingressos extraordinaris, la crema dolça d'ingressos operacionals, les crudités de capital, reserves i provisions, la salsa de fruites de la passió i la mica d'alegria, la crema d'esperança i perdó amb fruits de penediment, el caramel de respir, sol i vida, l'entrant de do, re, sol, si en la vuitena aguda i dolça, les fuses una vuitena més amunt, l'harmonia i la princesa amb llavis de maduixa. No deixem que la nostra cuina sofreixi recremats, acidesa i plats agres. Posem el laboratori en marxa, siguem creatius i convincents amb els nostres plats; treballem en això amb la nostra major obstinació i triomfem amb el nostre restaurant.