Quan erem petits, la mare li feia quatre cèntims de com haviem passat els darrers mesos jo i el meu germà, que tot sigui dit, mai ens posàvem malalts. Per tant, només ens veiem un cop l'any per "cobrir expedient" i per vacunar si calia.
La darrera vacuna del meu germà és d'aquelles de pel·lícula; ell corrent per la consulta amb els pantalons abaixats i la mare, el doctor i la enfermera seguint-lo per posar "la banderilla". Va arribar a sortir a fora la sala d'espera i anava fent voltes per tot el recorregut; la sala de la taula, la consulta amb la llitera, la sala d'espera i una altra vegada l'escriptori. Finalment, es va veure acorralat i en un intent desesperat es va posar de genolls i va demanar al doctor que no el punxés. Evidentment, tot va ser inútil...
De més grandeta, seguia visitant-lo de tant en tant; o bé per fer la xerradeta o bé per fer alguna consulta concreta; i així fins als vint-i-tants anys que vaig anar a estudiar a fora i em va fer un certificat. És que el Doctor Marín, més que pediatre, era el meu metge de capçalera; ell coneixia més bé que ningú el meu historial.
Recordo que a la consulta, penjat a sobre la llitera hi tenia un quadre que em cridava l'atenció... era aquest!
Cada vegada que el veig em sorprenc de com de bé Norman Rockwell ha sabut captar el moment previ a "la banderilla"; el nen amb els pantalons abaixats i amb cara de patiment mentre el metge prepara els estris; és un patiment amb clau d'humor.
El primer dia que vaig veure aquest quadre a la consulta de la pediatra de les meves filles vaig dibuixar un somriure i em vaig recordar del Doctor Marín.
